És ara quan toca (Comunicat d'Entre Totes Podem)

Els resultats electorals dels 20D han estat un èxit per a les forces del canvi, tant per a Podem, com per a les coalicions En Comú Podem de Catalunya, Compromís-Podem al País Valencià i En Marea de Galiza, a les quals la integració de forces ha significat uns resultats espectaculars. Tanmateix, aquesta important victòria és només parcial i encara queda molt de camí per a aconseguir, en benefici de les classes populars, els canvis que la situació d’emergència social que estem vivint requereix. Al respecte d'això voldríem reflexionar sobre què necessitem per a dur endavant, de la manera més eficaç possible, la transformació dels sistemes econòmic i polític del règim del 78, basats en la desigualtat, la injustícia i la corrupció. Amb el 15-M obrirem una oportunitat i hem d’aprofitar-la. És sens dubte el moment de la confluència tant externa com interna

De manera resumida, podem dir que ens és precís construir un instrument polític que permeta la més ampla participació de la gent, amb estructures assembleàries i al mateix temps amb òrgans àgils que tinguen capacitat executiva i en els quals els criteris d'eficàcia política i de participació des de baix puguen coexistir en el dia a dia. Cal també conjugar la presència en les institucions i la capacitat de formar governs de canvi, amb la presència als carrers, l'existència de moviments socials actius i potents i l'organització popular des de baix, arrelada als barris i als centres de treball. S'han de tenir objectius polítics clars, sabent què i com s'ha de canviar per a poder transformar el règim actual, sense caure en falses il·lusions, ni pensar que aquests canvis es fa de manera fàcil o que poden dur-se endavant evitant les confrontacions amb els grans poders econòmics i mediàtics. Qüestions com l'impagament del deute il·legítim, el control sobre la banca i sobre els sectors energètics claus, la reforma fiscal progressiva per a que paguen més els que més tenen o la renda bàsica universal... han d'estar sempre ben presents. Finalment, com el cas de Grècia ha mostrat de forma sagnant, és imprescindible promoure la solidaritat entre els pobles i que aquests actuen de manera conjunta, si volen lliurar-se de l'opressió de la Troica, de Brusel·les i de Merkel, que ataquen de manera sistemàtica les pensions, els serveis socials de salut i sanitat i els drets socials i laborals de la majoria de la població.

Tornar a l'assemblearisme, la pluralitat i la participació popular per a ser més eficaços.

La participació des de baix i l'assemblearisme no són capritxos de polítics de saló ni utopies supèrflues, sinó que- malgrat tots els problemes que suposa posar-los en marxa i mantenir-los -són la manera més eficaç de gestionar una organització que pretén resoldre els grans problemes que ens afecten i de reflectir la societat que volem. L'assemblearisme allibera les energies creatives, acosta els coneixements populars i tècnics i fa que la política s'elabore a partir de les experiències i necessitats de la gent, permet tenir una gran sensibilitat per a detectar els errors polítics, al mateix temps anima a la gent a participar, perquè sent l'organització com pròpia. L’assemblearisme és participació i transparència. És la nova política.

Al País Valencià, la decisió de la direcció valenciana de no confluir amb ETP en les primàries per a la llista electoral autonòmica va significar l’escenificació, altra vegada, de la divisió interna i l’exclusió definitiva d’importants sectors del partit. ETP, amb una forta presència en l’activisme dels cercles, era i és una part troncal de Podem i la seua marginació va significar el debilitament profund del partit i va influir sobre el pobre resultat de les eleccions autonòmiques valencianes. De ser un gegant metroscòpic vam passar a quarta força política en les Corts Valencianes.

L'última fase de Podem, la posterior a les eleccions dels Secretaris Generals i Consells Ciutadans Municipals i Autonòmic, s'ha caracteritzat per l'emergència de múltiples conflictes a escala local, en general motivats pel fet que Secretaris Generals i Consells Municipals sovint han desoït els Cercles i les seues Assemblees. Per altra banda el Consell Ciutadà Autonòmic ha aparegut com a un òrgan inoperant, supeditat a decisions que es prenien per fora de l'estructura organitzativa formal i a línies d'actuació que venien apuntades des de la cúpula estatal. La situació organitzativa de Podem al PV és desastrosa, l’abisme entre els equips directius i les bases dels cercles es manifesta en conflictes constants en la majoria de les ciutats valencianes. La situació d’Alacant es reprodueix a Castelló, a València, a Elx, a Alcoi, a Carcaixent, a la Vila, etc... És el fruit de Vistalegre, el resultat de transformar un partit-moviment en un partit. És també el resultat de l’exclusió d’amples sectors de la gent dels cercles, de la militància de base, i de la divisió interna provocada per aquesta exclusió. Alacant i el País Valencià són simples exemples de la tònica general arreu l’estat. La dimissió en bloc del Consell Ciutadà d’Alacant és una més de les múltiples dimissions de càrrecs de direcció. Al Consell Ciutadà Autonòmic valencià també s’han produït dimissions que s’han de suplir.

Per a recuperar un funcionament assembleari i plural haurem de fer efectiu l'empoderament dels cercles, validant els existents, dotant-los de manera efectiva de les capacitats que en part ja estan reconegudes a l'estructura organitzativa de Podem (article 38 i articles 41 a 45 dels Principis Organitzatius Autonòmics); renovar els Consells Ciutadans i les Secretaries Generals, adoptant un sistema d'elecció de llistes obertes però que al mateix temps impedisca les llistes en planxa i que permeta una representació integradora de les diferents sensibilitats existents a Podem al si dels òrgans de direcció; i recuperar el sistema de votació de les qüestions polítiques clau mitjançant Assemblea Ciutadana, ajustant el cens a la realitat i fixant criteris que entrebanquen la manipulació externa d'aquest sistema de decisió.

És el moment, doncs, d’establir un ample diàleg amb totes les sensibilitats properes tant internes com externes a Podem, des de Compromís a Unitat Popular, des de Clar que Podem a Entre Tots Podem. Com a mesures immediates proposem l’establiment d’un òrgan de direcció provisional conformat i triat per les bases d’Alacant i la inclusió dels següents candidats i candidates més votats en les eleccions al Consell Ciutadà Autonòmic valencià per a suplir els consellers vacants. La decisió del Consell Autonòmic valencià d’incloure membres de les altres llistes seria una prova de la seua voluntat d’integració de la pluralitat, d’enfortir i cohesionar el partit i d’obrir-se a la militància i a la participació democràtica, valors troncals de l’ADN de Podem. La democràcia, la inclusió i la participació són la manera de resoldre els problemes interns. L’exclusió ens afeblirà irremeiablement en el moment que més cohesió necessitem.

La confluència popular al País Valencià

El gran èxit al País Valencià de la coalició Compromís-Podem a les eleccions generals del 20D, fa pensar que a l'immediat futur i segurament més enllà, aquest agrupament jugarà un paper protagonista a les polítiques de canvi que es desenvolupen a casa nostra. L'èxit ha estat el fruït de la confluència.

No obstant, existeix el perill que l'agrupament siga dirigit de manera molt cupular, constituint-se una direcció efectiva d'aquest que quede molt allunyada de les bases, tant de les de Podem com de les de Compromís i dels partits i grups que el composen. En eixe cas el descontent no apareixeria únicament a Podem sinó també a Compromís.

Seria molt desitjable que es posaren en marxa fórmules que permeteren la participació popular a la presa de decisions de la coalició, mitjançant procediments de tipus assembleari als que fora possible integrar tant a la gent dels cercles de Podem, com a la militància dels partits de Compromís, com també a la d'EUPV i a activistes dels moviments socials i ciutadania no adscrita. D'aquesta forma es trencarien els compartiments estancs de les diferents militàncies i s'aniria creant un moviment popular de confluència des de baix. Donat els mapes polítics i les dinàmiques específiques del PV, de Catalunya, de Galiza, etc... haurem de passar, necessàriament, d’una estructura centralitzada a una estructura confederal.

Treballar a les institucions i als moviments socials per a poder fer canvis

La representació institucional, la constitució de grups municipals i parlamentaris, la formació de governs de canvi, tot això resulta molt útil per a poder fer les transformacions que Podem desitja fer en benefici de les classes populars. Però l'acció institucional, en totes les seues vessants, resulta insuficient per a dur endavant grans canvis, ja que aquests necessiten, per a poder ser realitzats, de l'existència de forts moviments socials, de l'organització de la ciutadania des de baix a barris i centres de treball i de l'acció decidida de les classes populars en el dia a dia i a peu de carrer per a permetre que es posen en marxa i impedir que siguen boicotejats pels grans poders econòmics i mediàtics i per la seua xarxa de suport social.

En aquest sentit, tota una part de l'activitat de Podem hauria d'estar dedicada a promoure la implantació de la seua gent als moviments socials i la construcció d'organitzacions sòlides d'aquests, amb completa autonomia respecte del poder polític.

Marcar uns objectius polítics clars i una estratègia adequada per a assolir-los

Podem ha anat canviant els seus objectius polítics, el seu programa, des de les eleccions europees fins ara, dibuixant una línia descendent respecte les característiques rupturistes d'aquests. Tal vegada l'excepció s'haja donat respecte del dret a decidir, que ha tingut que convertir-se novament en punt de referència, al constituir-se l'agrupament En Comú Podem.

La finalitat d'aquesta moderació progressiva dels continguts programàtics és doble: per una banda intentar situar-se a l'espai polític anomenat “centre del tauler” i d'aquesta forma aglutinar al voltant a sectors socials més conservadors, ampliant el terreny electoral de Podem; per altra, la moderació també pretén evitar l'enfrontament amb els grans poders polítics, empresarials i financers i busca aconseguir canvis reduint els enfrontaments al mínim.

Els límits de l'estratègia d’ocupar el “centre del tauler” han quedat clars des del sorgiment de Ciudadanos com força ascendent i amb la pèrdua d'espai patida per Podem durant mesos, precisament al centre del tauler polític. La recuperació parcial s'ha produït durant la campanya electoral i ha vingut de la mà d'una tornada, al menys aparent, a la radicalitat del discurs llançat pels líders mediàtics i de les distintes confluències realitzades en la perifèria de l’estat.

El principal problema de la modèstia en les reivindicacions en la situació de crisi i emergència que patim és que, molt possiblement, siga del tot insuficient per a que represente una eixida a la crisi favorable a la ciutadania i a les classes populars. Qüestions com l'atur, els baixos salaris, les condicions laborals deteriorades, el deteriorament ambiental accelerat, la insuficiència dels serveis socials o les condicions molt precàries de la vida de moltes dones i de la gent jove, difícilment van a trobar solució a mig i llarg termini amb un programa basat en evitar les ruptures, tant polítiques com econòmiques.

Si la situació econòmica es torna a deteriorar, escenari que entra dins del possible tant per la marxa de l'economia mundial, com per mesures que poden adoptar-se des del Banc Central Europeu o des de Brusel·les, els programes de mínims seran encara més ineficaços, per la manca de recursos de l'Estat i per la incapacitat d'aquest per a aconseguir-los.

Cal plantejar-se, més enllà de l'immediatisme electoralista, quin tipus de programa podria garantir una eixida a la crisi, diferent a la que fins ara ens han oferit els partits del sistema. També s'ha de posar damunt de la taula l'estratègia que pot conduir-nos a un canvi efectiu de polítiques. Aquesta estratègia haurà de contemplar necessàriament la pugna possible amb els grans poders econòmics, polítics i mediàtics i la forma de guanyar-la. Intentar ocultar la possibilitat de la confrontació i no preparar-la, només pot conduir a falses il·lusions i al desastre.

Hem de fer una política europea i solidària si volem guanyar

L'exemple de Grècia ens ha mostrat ben clarament el tarannà implacable dels poders econòmics i polítics quer ara per ara governen Europa. Aquests poders han decidit ofegar Grècia si el govern de Syriza no complia les seues exigències i, realment, ofegar-la també en la pràctica si els compleix.

El cas grec ens ha mostrat que s'ha de tenir un pla alternatiu per a poder enfrontar-se a la duresa sense misericòrdia de Brusel·les i de la Troica, però també que resulta molt difícil per a un Estat aïllat fer front als poders econòmics i polítics europeus. Per això cal teixir una aliança dels pobles que vaja més enllà dels països i dels estats i que, en un primer moment, hauria d'abastar com a mínim als països dels sud europeu més colpits per la crisi. Aquesta entesa que hauria d'incloure tant a partits, moviments i organitzacions populars com a governs de canvi, ha de dissenyar un pla comú capaç de fer front, amb possibilitats d'èxit, a les polítiques de Brusel·les i de la Troica.

És ara quan toca

Ara és el moment de posar-nos en marxa una vegada més. Ignorem si a l'Estat espanyol es constituirà un nou govern que supere la difícil aritmètica parlamentària resultant del 20D o si anirem a unes eleccions anticipades. Siga com siga, pensem que els fonaments que ens permetran dur endavant els canvis que necessitem, més enllà de governs i d'eleccions, són els de l’empoderament popular reflectits en el 15-M, la PAH, les marees i Podem abans de Vistalegre, veritables motors de la mobilització, de la il·lusió i del canvi. És clarament el moment de reinventar-nos, de construir una ampla confluència social i organitzativa, tant externa como interna, que ens enfortisca front als reptes de la legislatura. Cal respectar les bases d’Alacant i injectar saba activista nova en el Consell Autonòmic Valencià. No ho farem sols, no ho farem sense les bases, no ho farem sense les confluències externes i internes, no ho farem sense la gent.

---

Es ahora cuando toca

Comunicado de Entre Todas Podemos

Los resultados electorales de los 20D han sido un éxito para las fuerzas del cambio, tanto para Podemos, como para las coaliciones En Comú Podem de Catalunya, Compromís-Podemos en el País Valencià y En Marea de Galiza, en las cuales la integración de fuerzas ha significado unos resultados espectaculares. Aun así, esta importante victoria es sólo parcial y todavía queda mucho camino para conseguir, en beneficio de las clases populares, los cambios que la situación de emergencia social que estamos viviendo requiere. Al respecto de esto querríamos reflexionar sobre que necesitamos para llevar adelante, de la manera más eficaz posible, la transformación de los sistemas económico y político del régimen del 78, basados en la desigualdad, la injusticia y la corrupción. Con el 15-M abrimos una oportunidad y tenemos que aprovecharla. Es sin duda el momento de la confluencia tanto externa como interna.


De manera resumida, podemos decir que nos es preciso construir un instrumento político que permita la más amplia participación de la gente, con estructuras asamblearias y al mismo tiempo con órganos ágiles que tengan capacidad ejecutiva y en los cuales los criterios de eficacia política y de participación desde bajo puedan coexistir en el día a día. Hace falta también conjugar la presencia en las instituciones y la capacidad de formar gobiernos de cambio, con la presencia en las calles, la existencia de movimientos sociales activos y potentes y la organización popular desde abajo, arraigada en los barrios y a los centros de trabajo. Se tienen que tener objetivos políticos claros, a sabiendas de qué y cómo se tiene que cambiar para poder transformar el régimen actual, sin caer en falsas ilusiones, ni pensar que estos cambios se hace de manera fácil o que pueden llevarse adelante evitando las confrontaciones con los grandes poderes económicos y mediáticos. Cuestiones como el impago de la deuda ilegítima, el control sobre la banca y sobre los sectores energéticos claves, la reforma fiscal progresiva para que paguen más los que más tienen o la renta básica universal... tienen que estar siempre muy presentes. Finalmente, como el caso de Grecia ha mostrado de forma sangrienta, es imprescindible promover la solidaridad entre los pueblos y que estos actúen de manera conjunta, si quieren libarse de la opresión de la Troica, de Brusel·les y de Merkel, que atacan de manera sistemática las pensiones, los servicios sociales de salud y sanidad y los derechos sociales y laborales de la mayoría de la población.


Volver al asamblearismo, la pluralidad y la participación popular para ser más eficaces.

La participación desde abajo y el asamblearismo no son caprichos de políticos de salón ni utopías farragosas, sino que- a pesar de todos los problemas que supone ponerlos en marcha y mantenerlos -son la manera más eficaz de gestionar una organización que pretende resolver los grandes problemas que nos afectan y de reflejar la sociedad que queremos. El asamblearismo libera las energías creativas, acerca los conocimientos populares y técnicos y hace que la política se elabore a partir de las experiencias y necesidades de la gente, permite tener una gran sensibilidad para detectar los errores políticos, al mismo tiempo anima a la gente a participar, porque siente la organización como propia. El asamblearismo es participación y transparencia. Es la nueva política.

En el País Valencià, la decisión de la dirección valenciana de no confluir con ETP en las primarias para la lista electoral autonómica significó la escenificación, otra vez, de la división interna y la exclusión definitiva de importantes sectores del partido. ETP, con una fuerte presencia en el activismo de los círculos, era y es una parte troncal de Podemos y su marginación significó el debilitamiento profundo del partido e influyó sobre el pobre resultado de las elecciones autonómicas valencianas. De ser un gigante metroscópico pasamos a cuarta fuerza política en las Cortes Valencianas.

La última fase de Podemos, la posterior a las elecciones de los Secretarios Generales y Consejos Ciudadanos Municipales y Autonómico, se ha caracterizado por la emergencia de múltiples conflictos a escala local, en general motivados por el hecho de que Secretarios Generales y Consejos Municipales a menudo han desoído a los Círculos y a sus Asambleas. Por otro lado el Consejo Ciudadano Autonómico ha aparecido como un órgano inoperante, supeditado a decisiones que se tomaban por fuera de la estructura organizativa formal y a líneas de actuación que venían apuntadas desde la cúpula estatal. La situación organizativa de Podemos en el PV es desastrosa, el abismo entre los equipos directivos y las bases de los círculos se manifiesta en conflictos constantes en la mayoría de las ciudades valencianas. La situación de Alacant se reproduce en Castelló, en València, en Elx, en Alcoi, en Carcaixent, en la Vila, etc... Es el fruto de Vistalegre, el resultado de transformar un partido-movimiento en un partido. Es también el resultado de la exclusión de amplios sectores de la gente de los círculos, de la militancia de base, y de la división interna provocada por esta exclusión. Alacant y el País Valencià son simples ejemplos de la tónica general por todas partes el estado. La dimisión en bloque del Consejo Ciudadano de Alicante es una más de las múltiples dimisiones de cargos de dirección. En el Consejo Ciudadano Autonómico valenciano también se han producido dimisiones que se tienen que suplir.

Para recuperar un funcionamiento asambleario y plural tendremos que hacer efectivo el empoderamiento de los círculos, validando los existentes, dotándolos de manera efectiva de las capacidades que en parte ya están reconocidas en la estructura organizativa de Podemos (artículo 38 y artículos 41 a 45 de los Principios Organizativos Autonómicos); renovar los Consejos Ciudadanos y las Secretarías Generales, adoptando un sistema de elección de listas abiertas pero que al mismo tiempo impida las listas en plancha y que permita una representación integradora de las diferentes sensibilidades existentes en Podemos dentro de los órganos de dirección; y recuperar el sistema de votación de las cuestiones políticas clave mediante Asamblea Ciudadana, ajustando el censo a la realidad y fijando criterios que dificulten la manipulación externa de este sistema de decisión.

Es el momento, pues, de establecer un amplio diálogo con todas las sensibilidades cercanas tanto internas como externas a Podemos, desde Compromís a Unidad Popular, desde Claro que Podemos a Entre Todos Podemos. Como medidas inmediatas proponemos el establecimiento de un órgano de dirección provisional conformado y elegido por las bases de Alicante y la inclusión de los siguientes candidatos y candidatas más votados en las elecciones al Consejo Ciudadano Autonómico valenciano para suplir los consejeros vacantes. La decisión del Consejo Autonómico valenciano de incluir miembros de las otras listas sería una prueba de su voluntad de integración de la pluralidad, de fortalecer y cohesionar el partido y de abrirse a la militancia y a la participación democrática, valores troncales del ADN de Podemos. La democracia, la inclusión y la participación son la manera de resolver los problemas internos. La exclusión nos debilitará irremediablemente en el momento que más cohesión necesitamos.


La confluencia popular en el País Valencià

El gran éxito en el País Valencià de la coalición Compromís-Podemos en  las elecciones generales del 20D, hace pensar que en el inmediato futuro y seguramente más allá, este agrupamiento jugará un papel protagonista en las políticas de cambio que se desarrollen en nuestro territorio. El éxito ha sido el fruto de la confluencia.

No obstante, existe el peligro de que el agrupamiento sea dirigido de manera muy cupular, constituyéndose una dirección efectiva de éste que quede muy alejada de las bases, tanto de las de Podemos cómo de las de Compromís y de los partidos y grupos que lo componen. En ese caso el descontento no aparecería únicamente en Podemos sino también en Compromís.

Seria muy deseable que se pusieran en marcha fórmulas que permitieran la participación popular en la toma de decisiones de la coalición, mediante procedimientos de tipo asambleario en los que fuera posible integrar tanto a la gente de los círculos de Podemos, como a la militancia de los partidos de Compromís, como también a la de EUPV y a activistas de los movimientos sociales y ciudadanía no adscrita. De esta forma se romperían los compartimentos estancos de las diferentes militancias y se iría creando un movimiento popular de confluencia desde abajo. Dado los mapas políticos y las dinámicas específicas del PV, de Catalunya, de Galiza, etc... tendremos que pasar, necesariamente, de una estructura centralizada a una estructura confederal.


Trabajar en las instituciones y en los movimientos sociales para poder hacer cambios

La representación institucional, la constitución de grupos municipales y parlamentarios, la formación de gobiernos de cambio, todo esto resulta muy útil para poder realizar las transformaciones que Podemos desea hacer en beneficio de las clases populares. Pero la acción institucional, en todas sus vertientes, resulta insuficiente para llevar adelante grandes cambios, puesto que estos necesitan, para poder ser realizados, de la existencia de fuertes movimientos sociales, de la organización de la ciudadanía desde abajo en barrios y centros de trabajo y de la acción decidida de las clases populares en el día a día y a pie de calle para permitir que se pongan en marcha e impedir que sean boicoteados por los grandes poderes económicos y mediáticos y por su red de apoyo social.

En este sentido, toda una parte de la actividad de Podemos tendría que estar dedicada a promover la implantación de su gente en los movimientos sociales y la construcción de organizaciones sólidas de éstos, con completa autonomía respecto del poder político.


Marcar unos objetivos políticos claros y una estrategia adecuada para lograrlos

Podemos ha ido cambiando sus objetivos políticos, su programa, desde las elecciones europeas hasta ahora, dibujando una línea descendente respecto las características rupturistas de estos. Tal vez la excepción se haya dado respecto del derecho a decidir, que ha tenido que convertirse nuevamente en punto de referencia, al constituirse el agrupamiento En Común Podem.

La finalidad de esta moderación progresiva de los contenidos programáticos es doble: por un lado intentar situarse en el espacio político llamado “centro del tablero” y de esta forma aglutinar alrededor a sectores sociales más conservadores, ampliando el terreno electoral de Podemos; por otra, la moderación también pretende evitar el enfrentamiento con los grandes poderes políticos, empresariales y financieros y busca conseguir cambios reduciendo los enfrentamientos en el mínimo.

Los límites de la estrategia de ocupar el “centro del tablero” han quedado claros desde el surgimiento de Ciudadanos como fuerza ascendente y con la pérdida de espacio sufrida por Podemos durante meses, precisamente en el centro del tablero político. La recuperación parcial se ha producido durante la campaña electoral y ha venido de la mano de un retorno, al menos aparente, a la radicalidad del discurso lanzado por los líderes mediáticos y de las distintas confluencias realizadas en la periferia del estado.

El principal problema de la modestia en las reivindicaciones en la situación de crisis y emergencia que sufrimos es que, muy posiblemente, sea del todo insuficiente para que represente una salida a la crisis favorable a la ciudadanía y en las clases populares. Cuestiones como el paro, los bajos salarios, las condiciones laborales deterioradas, el deterioro ambiental acelerado, la insuficiencia de los servicios sociales o las condiciones muy precarias de la vida de muchas mujeres y de la gente joven, difícilmente van a encontrar solución a medio y largo plazo con un programa basado en evitar las rupturas, tanto políticas como económicas.

Si la situación económica se vuelve a deteriorar, escenario que entra dentro del posible tanto por la marcha de la economía mundial, como por medidas que pueden adoptarse desde el Banco Central Europeo o desde Bruselas, los programas de mínimos serán todavía más ineficaces, por la carencia de recursos del Estado y por la incapacidad de éste para conseguirlos.

Hay que plantearse, más allá del inmediatismo electoralista, qué tipo de programa podría garantizar una salida a la crisis, diferente a la que hasta ahora nos han ofrecido los partidos del sistema. También se tiene que poner encima de la mesa la estrategia que puede conducirnos a un cambio efectivo de políticas. Esta estrategia tendrá que contemplar necesariamente la pugna posible con los grandes poderes económicos, políticos y mediáticos y la forma de ganarla. Intentar ocultar la posibilidad de la confrontación y no prepararla, sólo puede conducir a falsas ilusiones y al desastre.

Tenemos que hacer una política europea y solidaria si queremos ganar

El ejemplo de Grecia nos ha mostrado bien claramente el talante implacable de los poderes económicos y políticos quer hoy por hoy gobiernan Europa. Estos poderes han decidido ahogar Grecia si el gobierno de Syriza no cumplía sus exigencias y, realmente, ahogarla también en la práctica si los cumple.

El caso griego nos ha mostrado que se tiene que tener un plan alternativo para poder enfrentarse a la dureza sin misericordia de Bruselas y de la Troika, pero también que resulta muy difícil para un Estado aislado hacer frente a los poderes económicos y políticos europeos. Por eso hay que tejer una alianza de los pueblos que vaya más allá de los países y de los estados y que, en un primer momento, tendría que alcanzar como mínimo a los países de los sur europeo más golpeados por la crisis. Esta entente que tendría que incluir tanto en partidos, movimientos y organizaciones populares como gobiernos de cambio, tiene que diseñar un plan común capaz de hacer frente, con posibilidades de éxito, a las políticas de Bruselas y de la Troika.


Es ahora cuando toca

Ahora es el momento de ponernos en marcha una vez más. Ignoramos si en el Estado español se constituirá un nuevo gobierno que supere la difícil aritmética parlamentaria resultante del 20D o si iremos a unas elecciones anticipadas. Sea como fuere, pensamos que los fundamentos que nos permitirán llevar adelante los cambios que necesitamos, más allá de gobiernos y de elecciones, son los del empoderamiento popular reflejados en el 15-M, la PAH, las mareas y Podemos antes de Vistalegre, verdaderos motores de la movilización, de la ilusión y del cambio. Es claramente el momento de reinventarnos, de construir una amplia confluencia social y organizativa, tanto externa como interna, que nos fortalezca frente a los retos de la legislatura. Hay que respetar las bases de Alicante e inyectar savia activista nueva en el Consejo Autonómico Valenciano. No lo haremos solos, no lo haremos sin las bases, no lo haremos sin las confluencias externas e internas, no lo haremos sin la gente.